La indústria de consum ha absorbit amb una certa facilitat alguns conceptes actuals derivats del problema del canvi climàtic i està proporcionant “solucions” tot utilitzant conceptes com la sostenibilitat, l’empremta de carboni, l’economia circular o el reciclatge, entre d’altres, sense que ens adonem que això forma part d’un somnífer col·lectiu que el que busca és mantenir un sistema capitalista insostenible que basa la seva existència en el creixement il·limitat, garantir les relacions de poder polític i econòmic internacional, sense corregir la desigualtat estructural històrica. Això ha de canviar profundament, més aviat, ha de canviar radicalment, si volem sobreviure al que està passant.
Però anem a pams i comencem parlant del creixement il·limitat. No és la primera vegada -ni la darrera, o potser sí- en la història de la humanitat que el creixement humà porta al col·lapse. Sense anar més lluny, l’Imperi Romà basava la seva prosperitat en el creixement territorial, que anava associat a les conquestes i a l’esclavatge de les persones que formaven part dels exèrcits i de les comunitats dels territoris ocupats. La crisi de l’Imperi arriba quan Roma es va topar amb els seus propis límits físics, quan el territori de conquesta s’acaba i amb ell les guerres, i s’exhaureix la “benzina” que no era altra cosa que la mà d’obra gratuïta.
En el context actual cal dir que el creixement il·limitat té una amenaça important com és la baixa natalitat que, avui en dia, queda compensada per l’augment de l’esperança de vida i, en determinats territoris, per les migracions. I això no és d’ara, sinó que ja fa unes dècades que va començar als països del primer món, on la TFR (taxa de fertilitat) es van situar per sota del 2,1 fills per dona, valor que determina la renovació poblacional. Avui ja estan també per sota d’aquest valor bona part dels països en vies de desenvolupament i, d’altres del tercer món africans, ben aprop, o amb baixades considerables de 4 o 5 punts en els darrers anys.
És a dir, el creixement desmesurat i quasi exponencial de la població mundial s’està aturant i si encara seguim creixent és pel desenvolupament sanitari que ens permet viure més anys, això si, amb una població molt més envellida. Recentment sabíem del descens de la població a la Xina en termes absoluts, -ja evidenciat per primera vegada per les dades de vaccinacions de Covid a menors-, malgrat no aplicar la política del fill únic. Es qüestió de poc més de 15 o 20 anys que el valor absolut de la població mundial comenci a baixar. Si a casa nostra mantenim la població és pel flux migratori d’alguns països que, con Marroc, amb una TFR del 2,27 al 2023, ben aviat deixarà de traslladar població a altres llocs. Diferent és el que passa i passarà amb les migracions de països per qüestions climàtiques o les inacabables guerres estúpides entre humans.
En definitiva, el creixement il·limitat està mort i fora bo, que governs i societat civil comencin a establir polítiques econòmiques basades en el decreixement, en com garantir la qualitat de vida que gaudim avui en dia, essent menys. També fora bo que les empreses pensin en el replegament, en comptes de l’expansió, perquè el descens de la demanda serà evident.
En aquests moments estem doncs enfront d’una fugida endavant a base de maquillatge. Fa poc més d’una setmana es va celebrar el Rebuilt a Madrid i totes les empreses s’han entestat a presentar-se com la més sostenible. Una competició per veure qui té més etiquetes, qui genera menys impacte en el medi ambient o qui arriba a l’empat tàctic entre el que aporta i el que provoca. Només cal fer una recerca ràpida per Linkedin per constatar el que dic: logotips verds, imatges de fons amb natura, conceptes relacionats amb la sostenibilitat, etc. A títol d’exemple, un anunci vist fa pocs dies per televisió d’una companyia d’àmbit mundial de creuers que manifestava que “creia en la possibilitat d’emissions zero”, sobre la imatge d’un dels seus transatlàntics que, evidentment, no treia fum. Parlant de fum, és això, fum.
L’empremta de carboni és una de les estratègies d’engany més interessants. Implementada per British Petroleum fa uns anys, suposa que tota la activitat que fem ha d’estar qualificada pel seu impacte ecològic. Va comportar de manera indirecta tenir en la consciència col·lectiva pensar que BP era una empresa preocupada pel medi ambient i el tret de sortida del màrqueting ecològic amb el canvi del logo per un sol verd. Una petrolera preocupada pel medi ambient, o el llop cuidant a les ovelles...
L’empremta ecològica no és més que una competició per veure qui és més ecològic, una mena de carrera per veure qui té més “likes” a la foto de vacances d’instagram, sense abordar el problema que realment tenim, que és molt més profund que tot això. Les etiquetes en general son un engany derivat, doncs donen la falsa sensació d’ecologia, quan en realitat el que determina és qui contamina més o menys, però contaminació en definitiva.
D’igual manera passa amb el concepte d’economia circular què moltes empreses desenvolupen amb la idea de que tot comenci de nou un cop el cicle de vida d’un producte ja hagi arribat a la fi, sense saber que, bona part dels productes que consumim no es poden reciclar, d’altres els aboquem al contenir equivocat i que, en el hipotètic cas que es reciclin, com a molt ho serà una sola vegada. Tanmateix per mantenir la maquinària del “tornar a començar”, és a dir del manteniment de la situació actual productiva capitalista, ens cal seguir explotant els recursos del planeta i grans quantitats d’energia que, hores d’ara, segueix essent fòssil en gran mesura.
Lligat amb això l’invent del reciclatge ha estat un dels grans èxits de les empreses per traslladar el problema al consumidor. En comptes de generar menys envasos, amb materials més ecològics, reutilitzables, etc. posa el punt sobre la “i” de la mala consciència ecològica en el consumidor. Si generem problemes mediambientals amb els plàstic, per posar un exemple, és culpa nostra per no reciclar, no de les empreses que han generat el producte, això si, amb el símbol de reciclable sobre l’embolcall.
En el món de l’arquitectura en el nostre país, especialment en el de la construcció d’obra nova, tenim ara un “boom” de la utilització de la fusta, material noble magnífic que, si bé en la seva creació no genera impacte ecològic negatiu, provoca enormes costos mediambientals en el seu transport des dels països productors fins a les nostres obres. Els edificis però es tenyeixen de “sostenibles” potser perquè s’aguanten dempeus, i s’adornen de jardins verticals o cobertes verdes com feien les meves àvies als seus balcons i terrats de Gràcia, milloren substancialment en els aïllaments en un país on 6 mesos a l’any tenim les finestres obertes... La llista seria llarga però segurament seriem més sostenibles si no es fessin aquests nous edificis i ens dediquem a la rehabilitació, perquè no ens fa falta créixer sinó solucionar els problemes del que ja tenim i no crear-ne d’altres, ocupant més territori i fent servir recursos que son limitats.
Avui en dia podem afirmar que comença a estar quantificada la problemàtica del canvi climàtic molt determinada per la construcció entre un 38 a 40% en tot el seu ventall, des de la fabricació de materials, transport, construcció i l’ús. Si ens quedem a casa i no viatgem en avió aquesta setmana santa, també contribuïm al canvi climàtic. D’aquest percentatge tant elevat associat a la nostra professió, al voltant del 44% correspon a la execució de fonaments i d’estructures i un 22% a la construcció de façanes i cobertes. Si rehabilitem, minimitzem l’impacte ecològic força més de la meitat, ras i curt.
Lligat al reciclatge de materials i edificis, un altre eslògan que es pot llegir entre la propaganda del sector és que els edificis es poden fàcilment desmuntar, entès com una qualitat. I és clar que ho és, per facilitar-ne l’adaptabilitat a altres usos al llarg de temps. Com si la Roma clàssica no s’hagués desmuntat pedra a pedra… sembla que haguem inventat la sopa d’all, això hem deixat el llatí per nomenar-lo “plug & play” en anglès doncs queda més “cool”.
Amb tot això no vull dir que tot el que he explicat sigui absolutament negatiu, doncs moltes empreses i professionals estan fent una feina incansable i excel·lent. Cal reconèixer-ho, però hem de saber desgranar bé el gra de la palla. Es evident, que avui en dia tenim una consciència i preocupació major pel medi ambient i les derivades que pot tenir el canvi climàtic, però quines accions podem fer des de la nostra individualitat?. Hem de deixar les solucions únicament en mans de les empreses que han estat les que han causat aquest problema?. Hem d’esperar l’actuació dels governs que per acció o inanició han consentit que arribem fins aquest punt?. No, hem d'actuar ja i ho hem de fer nosaltres també.
En aquest sentit recentment ha sorgit amb força la idea d’ “ombra climàtica”, terme aportat l’any 2021 per la periodista nord-americà Emma Pattee. El concepte d’ombra va lligat a l’ésser humà com allò que sempre t’acompanya vagis on vagis, especialment de dia.
Pattee planteja l’ombra climàtica en base tres conceptes que a títol d’exemple serien: el consum, basant-se en l’impacte que aquests productes produeixen en la fabricació però també en el seu transport; les decisions, adreçades a on invertim, per qui treballem o a qui votem, per posar tres exemples; i finalment, l’atenció, adreçada a quant de temps dediquem a mantenir i augmentar la consciència ecològica pròpia i aliena.
En definitiva, posa el focus en els canvis profunds des del punt de vista personal del què podem fer nosaltres, més enllà d’empeses i governs, per visualitzar que des de les actituds i decisions personals diàries podem transformar el sistema, per crear consciència, evitar l’apatia i el desànim, i lluitar contra la negació i els negacionistes, que sempre tenen un color ideològic concret. Com postulava Edward Lorenz en la seva teoria del caos, l’efecte de l’aleteig d’una papallona a Hong Kong pot acabar provocant una tempesta a Nova York.
