11 de setembre de 2026
Fa vint-i-cinc anys que el món va veure caure el World Trade Center. Jo les vaig conèixer molt abans d'aquell dia: al març de 1989 vaig viatjar a Nova York i vaig fotografiar les Torres Bessones des de diversos punts de Manhattan i des de l'observatori del World Trade Center. Recupero avui aquelles imatges —testimoni d'una arquitectura que ja no existeix— per parlar-vos, des de la meva professió, de com estaven construïdes aquelles torres i de què va provocar realment el seu esfondrament.
Una obra d'enginyeria abans que una icona
El World Trade Center va ser dissenyat per l'arquitecte Minoru Yamasaki i promogut per la Port Authority de Nova York i Nova Jersey. Les obres es van iniciar el 1966 i la Torre Nord (1 WTC) va obrir el 1970, seguida de la Torre Sud (2 WTC) el 1971-72. Amb 110 plantes i 417 i 415 metres d'alçada respectivament, van ser durant un breu període els edificis més alts del món, superant l'Empire State Building després de 41 anys de domini d'aquest.
El repte de Yamasaki no era només compositiu: calia alliberar el màxim de superfície de lloguer possible amb plantes lliures d'obstacles, i alhora resistir vents huracanats a gran alçada sense un nucli estructural massiu convencional. La solució la va aportar l'enginyer estructural Fazlur Rahman Khan, de l'estudi Skidmore, Owings & Merrill, en col·laboració amb Worthington, Skilling, Helle & Jackson, que van desenvolupar per a les torres un dels primers grans exemples construïts del que avui coneixem com a sistema de tub estructural (framed tube).
Com estaven construïdes: el sistema de "tub dins de tub"
L'estructura de les Torres Bessones es pot resumir en tres components que treballaven conjuntament:
El tub perimetral. La façana no era un simple tancament, sinó l'element estructural principal: 59 columnes d'acer molt properes entre si a cada costat (uns 240 pilars per torre en total), unides per bigues perimetrals profundes formant una retícula rígida -tècnicament, biguetes Vierendeel-. Aquest conjunt es comportava com un tub continu capaç de resistir per si sol pràcticament tota la càrrega lateral de vent, treballant per flexió en voladís des dels fonaments. Les finestres, estretes (uns 45 cm d'amplada), responien precisament a aquesta densitat de columnes.
El nucli central. Un segon tub, rectangular i interior, allotjava els ascensors, escales i instal·lacions, i suportava bona part de la càrrega vertical (pes propi) de l'edifici.
Les bigues de forjat en gelosia (floor trusses). Entre el tub exterior i el nucli, uns forjats lleugers formats per biguetes triangulades d'acer -d'uns 18-20 metres de llum lliure, sense pilars intermedis- sostenien les plantes d'oficines i, alhora, arriostraven lateralment el tub perimetral, evitant que vinclés cap enfora. Aquesta lleugeresa va permetre plantes diàfanes extraordinàries per a l'època, però com veurem, també va tenir un paper determinant en el col·lapse.
Per resoldre el problema dels ascensors en un edifici tan alt, Khan hi va introduir el concepte de sky lobbies (plantes 44 i 78), que permetien combinar ascensors expressos amb locals, estalviant espai que en un edifici convencional s'hauria destinat íntegrament a caixes d'ascensor.
Era, en definitiva, una arquitectura d'una racionalitat estructural notable: lleugera, eficient en material i pensada per resistir vent i, fins a cert punt, també l'impacte d'una aeronau -de fet, es van fer estudis previs sobre l'impacte d'un Boeing 707 perdut en la boira, tot i que mai es va preveure un escenari com el de l'11 de setembre de 2001, amb l'incendi prolongat resultant-.
Per què es van esfondrar
Els informes tècnics de referència -els del National Institute of Standards and Technology (NIST) dels Estats Units, publicats el 2005- són clars a l'hora de descartar explicacions simplistes ("l'acer es va fondre") i a l'hora d'explicar una seqüència concreta:
L'impacte. Els avions van destruir o danyar directament un nombre important de columnes del tub perimetral i del nucli, i van desprendre part del material ignífug (fireproofing) que recobria l'acer de bigues i columnes properes a la zona d'impacte. Malgrat el dany, les torres van redistribuir càrregues gràcies precisament a la seva concepció com a tub -una prova, involuntària, de la robustesa del sistema estructural- i es van mantenir dretes.
L'incendi. El foc del querosè d'aviació i, sobretot, la combustió del mobiliari i materials de les plantes d'oficines, va cremar durant desenes de minuts sense fireproofing en molts punts. L'acer no es va fondre -el seu punt de fusió és molt superior a la temperatura d'aquests incendis-, però a partir dels 500-600 °C perd una part molt significativa de la seva resistència i rigidesa.
El mecanisme de col·lapse. Aquí hi ha la troballa més rellevant del NIST: no van ser les bigues de forjat trencant-se i "apilant-se" (l'anomenat pancake collapse que sovint es descriu popularment), sinó un procés més subtil. Les biguetes de forjat escalfades es van deformar i corbar (sagging), i en fer-ho van estirar cap a l'interior les columnes perimetrals properes, ja debilitades per la calor. Aquestes columnes es van vinclar cap endins; les columnes veïnes van haver d'assumir una càrrega sobtadament superior a la seva capacitat i també van fallar. Un cop es va perdre prou capacitat portant en un costat, la part superior de la torre es va inclinar i el pes de totes les plantes superiors, en caure sobre les inferiors, va generar una força d'impacte molt superior a la que aquestes podien resistir, desencadenant un col·lapse progressiu de dalt a baix en qüestió de segons.
En poques paraules: no va fallar l'acer perquè es fongués, sinó perquè va perdre resistència i rigidesa per la calor sostinguda sense protecció ignífuga, en un edifici que ja havia patit un dany estructural directe important. És un recordatori dur, però tècnicament valuós, de fins a quin punt la protecció passiva contra incendis és tan part de l'estructura com l'acer mateix.
Una reflexió, vint-i-cinc anys després
Com a arquitecte, tornar a mirar aquelles fotografies de 1989 -preses quan les torres eren, senzillament, l'skyline de Nova York, sense cap altra càrrega simbòlica- em provoca una doble mirada. D'una banda, l'admiració per una solució estructural brillant per al seu temps, pionera en l'ús del tub perimetral que avui trobem, evolucionat, en gratacels arreu del món. De l'altra, la consciència que cap sistema estructural, per innovador que sigui, és aliè a les condicions extremes per a les quals no va ser dissenyat.
Vint-i-cinc anys després, les lliçons del World Trade Center continuen presents en com dissenyem i protegim contra incendi els edificis d'alçada: en la robustesa estructural davant de danys localitzats, en la redundància dels sistemes portants i en la importància crítica de la protecció passiva contra el foc. És, en el fons, el llegat més durador d'aquell edifici: no la seva alçada, sinó tot el que vam aprendre, de la manera més dolorosa possible, sobre com es comporta una estructura quan es porta al límit.
