La majoria d’espais expositius i bona part dels museus clàssics plantegen determinats recorreguts per mostrar al visitant el seu contingut -obres d’art- dins d’un continent determinat. Generalment aquests recorreguts es basen en els autors, en el seu estil o en el seu context històric. Pocs plantegen aquest viatge interior enfocant-lo a l’espectador.
Si existeix un museu al món que m’ha impressionat profundament com a espectador -i no parlo estrictament com a arquitecte- aquest és el Guggenheim de Frank Lloyd Whight.
El museu novaiorquès superposa perfectament en la seva formalització tres aspectes destacats: el simbolisme de les obres d’art que s’hi exposen i el volum que l’aixopluga; l’època històrica de la seva construcció; i, finalment el que segurament és més important, amb la posició de l’observador en la base del seu disseny.
Quan l’arquitecte nord-americà rep al 1943 de Solomon R. Guggenheim i la baronessa Hilla Rebay l’encàrrec per fer la Modern Gallery, un museu dedicat a la “pintura no-objectiva” adquirida per la Fundació d’ambdós, aquest es formula amb l’objectiu de projectar un “temple a l’esperit”, per tal d’elevar aquestes obres d’art contemporànies al nivell d’altres estils i sobre tot per aproximar al gran públic a aquests tipus d’obres d’art en un ambient adequat, en un creixent interès després de la segona guerra mundial.
Anys abans, Wright ja havia aconseguit que l’edifici de la Johnson Wax de Wisconsin fos considerat com un “temple del treball”, així doncs transformar el Guggenheim en un temple per l’art abstracte comportaria també l’utilització de la llum natural, matitzant els espais interiors, d’igual manera que la llum transforma als creients en les catedrals gòtiques. La utilització d’una lluerna central, amb un especejament semblant a una rosassa no és casual, fins i tot encara que aquesta tingui força semblança a la dels Museus Vaticans, evident font d’inspiració, si bé amb una funcionalitat ben diferent.
La rampa helicoidal del Guggenheim està formada per una superfície generada entre dos directrius corbes, la formada per la intersecció de l’espiral interior d’un con amb un vèrtex en la part superior i l’espiral exterior d’un con invertit. Així doncs aquesta al·legoria és una clara al·lusió a les obres que s’hi exposen, eminentment geomètriques. Wright era un amant de l’arquitectura xinesa i també persa, així que no va perdre l’oportunitat de projectar un zigurat invertit o com ell en dia un “tarugiz”, construccions amb formes geomètriques per excel.lència.
Per aconseguir formalitzar doncs el seu “temple”, Wright utilitza el formigó armat, experimentat àmpliament pel moviment modern i per ell mateix, com a material modelable que permet resoldre premisses d’una arquitectura més orgànica. I per altra part la utilització d’aquest material en el voladís de la rampa continua, que permetia estendre l’arquitectura cap al seu entorn, sense pilars. D’igual manera que en la casa Fallingwater els voladius de formigó armat, sense pilars, permeten barrejar natura amb arquitectura en perfecta conjunció, en el Guggenheim la barreja serà entre l’art i l’arquitectura, amb l’observador com a protagonista .
No cal oblidar la col.laboració de l’enginyer Polivka qui va ser qui va donar contingut tècnic a les intuïcions projectuals de Wright, generant un volum exterior per contrapesar la rampa autoportant, definint la imatge exterior que del museu tenim i plantejant una barana massissa -també estructural- per rigiditzar el voladiu, com les ales dels avions avui en dia, amb les puntes doblegades.
Així doncs, s’aconseguiria un espai continuo, diàfan, sense pilars, on l’espectador podia observar tot allò que el museu li oferia des del seu punt de vista. Alhora, Wright i Polivka havien escrit un nou capítol del moviment modern i de l’utilització del formigó armat. Com en altres moments un avanç estilístic sempre va acompanyat d’un avanç tècnic.
I com aconsegueix l’espectador gaudir de l’espai i de l’art?. Doncs a través d’una rampa, que senzillament permet mitjançant la llei de la gravetat i llur pendent continua, seguir un recorregut descendent, còmode, dinàmic, amb diversos punts de vista a curt, mig i llarg termini, en moviment, facilitant diverses i riques visions de l’art que s’hi exposa.
Estem doncs davant d’un edifici que es planteja per l’espectador, per tal de que aquest gaudeixi de diverses visions amb facilitat. Suposo que si és fàcil el passeig això predisposa a una millor lectura, comprensió i interpretació del que s’hi exposa.
(Treball realitzat per David Lladó i Porta en el grau de "Història, Geografia i Història de l'Art" de la UOC. Assignatura d'Introducció a la Història de l'Art)
