Aquesta setmana ens em despertat amb la notícia de l’inici de la construcció de les 6 noves torres de la Sagrada Família, dedicades als quatre Evangelistes, de 135 metres d’alçària, la de la verge Maria, de 154 metres d’alçària, i la de Jesús, de 171 metres d’alçària, esdevenint l’edifici més alt de Barcelona a finals del 2017.
http://ccaa.elpais.com/ccaa/2015/10/21/catalunya/1445429046_811770.html
A més a més, la notícia venia acompanyada de la data de 2026, com a final, aquest cop si, previsible de les obres. Així doncs ja tenim data d’inauguració del temple, remarcable per a tots aquells que deien que no la veurien mai acabada.
Aquesta important notícia ha reobert una vella discussió entre els meus amics arquitectes sobre la bondat de la continuació de les obres iniciades per Gaudí, fa més de 100 anys. Discussió per altra part, una mica passada de moda –va ser molt debatut a la dècada dels 80 i fins i tot es va fer una manifestació encapçalada per molts companys-, més ara que ja tenim data de finalització.
Ja us avanço que la meva posició al respecte és favorable, tot i que el temple mai ha estat un edifici que m’hagi agradat especialment, però m’agradaria argumentar-ho bé davant tots aquells que consideren de manera legítima, que la Sagrada Família és l’obra d’un autor, d’un arquitecte únic, d’un geni arquitectònic que, en tant que bona part de la documentació del projecte es va perdre a l’inici de la guerra civil, no s’ha de continuar, per absència d’aquest.
Sense desmerèixer els qualificatius de únic o geni, considero que, en general, no es té massa coneixement de la veritable figura de Gaudí com a arquitecte, és per a això que passo a facilitar una mica d’informació sobre ell.
Gaudí, accedeix al projecte de la Sagrada Família, en tant que arquitecte col·laborador del despatx de Francisco de Paula del Villar qui va aconseguir l’encàrrec de projectar el nou temple expiatori per part de l’associació privada espiritual de devots de Sant Josep.
Es comença la construcció de l’àpside i la cripta soterrada, però ben aviat comencen les discrepàncies entre l’arquitecte Del Villar i la junta de l’associació per l’elecció del sistema de fonamentació, donat que el primer la volia executar amb formigó en massa, i la junta la desitjava amb un sistema tradicional “a la romana”, amb mamposteria reblerta.
La disputa entre Del Villar i la Junta arriba fins al punt de prescindir dels seus serveis, i alhora decideixen que sigui Antoni Gaudí el que continuï la direcció de les obres del projecte neogòtic que ell mateix havia dibuixat, per tant bon coneixedor del projecte. Gaudí accepta continuar les obres al 1983, assumint el sistema de fonamentació desitjat per la Junta.
Les obres avancen molt lentament, donat que tot es finançava amb aportacions populars, de manera que al 1994, 12 anys més tard, amb prou feines s’havia acabat la façana de l’àpside i el portal del naixement.
Podem pensar que Gaudí va arribar a projectar la Sagrada Família després d’una exitosa trajectòria. Doncs hem de dir que no, aquest projecte va ser el primer encàrrec seriós. No obstant va ser en aquest mateix moment que Gaudí comença la seva carrera que ara coneixem com a extraordinària i, en breu, en menys de 15 anys, projecte i comença a construir el Parc Güell, la casa Batlló i la casa Milà, entre d’altres.
La popularitat d’Antoni Gaudí i l’abast i tamany dels projectes fa que comenci a ser un arquitecte polèmic però molt conegut, de manera que, donada la lentitud de les obres de la Sagrada Família, convenç a la Junta per canviar el projecte, donant-li un aire més contemporani, modern i diferent, i al 1910 es mostra la maqueta del nou temple a l’exposició sobre la seva obra, al Grand Palais de Paris. Al 1917, finalitza la seva obra arquitectònica que coneixem abastament per dedicar-se exclusivament a la Sagrada Família.
Voldria destacar dos aspectes importants de la seva trajectòria professional d’Antoni Gaudí, abans de dedicar-se en exclusivitat al nou projecte de la Sagrada Família:
- Gaudí era un arquitecte que estava al dia i utilitzava la tecnologia punta del moment i com a mostra tres exemples: a la casa Milà es disposa d’una estructura en forma de roda de bicicleta posttesada en la base del pati, segurament la primera d’Europa i qui sap del món, quelcom que ara fem de manera generalitzada i natural; la mateixa casa Milà està executada amb pòrtics estructurals metàl·lics malgrat la seva aparença pètria i a diferència de com es construïa a l’època amb parets de càrrega ; l’execució dels quatre pinacles de les quatre torres de la façana del naixement de la Sagrada Família, ja es va executar amb formigó armat, material que ja es començava a utilitzar a Barcelona, a partir dels anys 20, a diferència de la base de les torres amb mamposteria de Vilafranca del Penedès.
- Gaudí, malgrat el seu geni artístic, exercia la professió d’arquitecte en equip i com a mostra diferents noms de col·laboradors especialistes en alguns dels seus projectes: Josep Maria Jujol,Cèsar Martinell, Francesc Folguerao Josep Francesc Ràfols; així com pintors com Iu Pascual, Xavier Nogués o Aleix Clapés; per acabar amb diferents col·laboracions en el càlcul estructural amb professors de l’escola de Barcelona, com Joan Torras.
Dit això, quan Gaudí al 1926 mor atropellat per un tramvia, però les obres continuen sense pausa, amb la mateixa lenta velocitat, encapçalades per diferents col·laboradors d’ell que, de la mateixa manera que ell va assumir l’obra de Francisco de Paula del Villar, assumeixen la continuïtat de l’obra del seu mestre. Malgrat que a l’inici de la guerra civil es destrueixen bona part dels plànols i algunes maquetes, resta el més important en peu, l’equip. Passada la guerra, l’obra segueix en peu i continua sense novetat.
També cal destacar que si bé Gaudí mor de manera accidental amb 64 anys, ja era prou gran i conscient de que, al ritme que anaven les donacions i les obres, aquestes mai les veuria en vida acabades, és per això que s’encarrega de formar un equip potent format per diferents arquitectes que assumirien el projecte de Gaudí, com son Francesc de Paula Quintana o Isidre Puig-Boada o Lluís Bonet.
Tanmateix, Gaudí era conscient que un edifici com la Sagrada Família no es podria finalitzar sense la aportació de noves tecnologies en la construcció, donat que és un edifici molt pesat en la part superior, i molt lleuger en la base, sense que existeixin contraforts que li aportin l’equilibri necessari. Sense l’aportació de formigons o barres d’acer d’alta resistència o les fibres de carboni actuals, sense la modelació de l’estructura amb programes d’elements finits, la Sagrada Família no es podria acabar. Gaudí era un innovador de formes però alhora un innovador tecnològic. L’utilització de nous materials en les obres i l’aportació de nous tècnics està totalment justificat.
Finalment explicar que la religiositat d’Antoni Gaudí ens dona un altre argument definitiu, ell era l’arquitecte d’un temple finançat per les persones anònimes i individuals i projectat per a elles, i aquesta és la darrera i principal finalitat d’un edifici públic, és i serà un edifici de tots no de l’arquitecte que el projecta. El millor favor que li podem fer a la memòria d’Antoni Gaudí, és finalitzar-ho encara que el resultat final no ens satisfaci del tot a l’exquisida apreciació dels arquitectes.
