El Sky Pool és l'element més singular del conjunt residencial Embassy Gardens, promogut per EcoWorld Ballymore al barri de Nine Elms de Londres, al costat de la nova ambaixada dels Estats Units. Situada a la desena planta, a uns 35 m sobre el nivell del carrer, la piscina connecta dues torres residencials de deu plantes i actua simultàniament com a piscina, passarel·la i element estructural. Amb una longitud total de 25 m, dels quals aproximadament 14-15 m salven la llum entre els edificis, constitueix una de les aplicacions més innovadores de l'acrílic estructural en arquitectura.
El projecte responia al repte d'ubicar una piscina de grans dimensions a la coberta de dos edificis sense ocupar l'espai destinat a les instal·lacions. La solució adoptada va consistir a convertir la pròpia piscina en l'estructura portant que uneix les dues torres. El conjunt està format per un tram central monolític d'acrílic colat (PMMA) i dues banyeres d'acer inoxidable als extrems, recolzades directament sobre els edificis, que integren els accessos, la il·luminació i part dels equips de filtració.
Els murs laterals d'acrílic, d'uns 3 m d'alçada i prop de 180 mm de gruix, treballen com a bigues de gran cantell capaces de suportar simultàniament el pes de l'aigua, la pressió hidrostàtica i les accions del vent. La base, d'uns 360 mm de gruix, i les unions adhesives transparents entre els panells permeten obtenir una estructura contínua amb una transparència gairebé absoluta. La piscina conté aproximadament 150.000 litres d'aigua i el conjunt arriba a un pes proper a les 200 tones.
L'enginyeria estructural va anar a càrrec d'Eckersley O'Callaghan, que inicialment havia estudiat una solució de vidre i acer, però finalment va optar per l'acrílic. Tot i presentar una resistència inferior i una deformabilitat molt més elevada que el vidre, aquest material oferia avantatges determinants: la possibilitat d'obtenir unions pràcticament invisibles, un índex de refracció molt similar al de l'aigua —que minimitza les distorsions visuals— i l'eliminació de perfils metàl·lics o altres elements auxiliars. Fins aleshores, l'acrílic estructural d'aquestes dimensions només s'havia utilitzat en grans aquaris, però mai com a element portant entre dos edificis.
Un dels aspectes tècnics més rellevants és la resolució dels moviments relatius entre les dues torres. La piscina no es fixa rígidament als edificis, sinó que descansa sobre aparells de recolzament similars als d'un pont, que permeten el lliscament i absorbeixen els desplaçaments provocats pel vent, els assentaments diferencials i les variacions tèrmiques. El conjunt es manté unit mitjançant tirants d'acer inoxidable pretesats i sistemes de molles que compensen la dilatació de l'acrílic, mantenint la tensió constant i garantint l'estanquitat de les juntes. D'aquesta manera, tota la piscina funciona com una estructura independent o "caixa flotant", capaç de desplaçar-se lleugerament respecte de cadascuna de les torres.
El dimensionament es va desenvolupar mitjançant models d'elements finits (FEA), considerant nombroses hipòtesis de càrrega, entre les quals el pes propi, la pressió hidrostàtica, la sobrecàrrega d'ús, l'acció del vent, els assentaments diferencials, les dilatacions tèrmiques i les vibracions. El gruix de l'acrílic no es va definir únicament per la resistència del material, sinó també pel seu comportament a llarg termini davant la fluència, amb l'objectiu de garantir la seguretat estructural durant tota la vida útil.
La fabricació va ser realitzada per Reynolds Polymer Technology, empresa nord-americana especialitzada en grans estructures d'acrílic. El procés va requerir la construcció d'un forn específic per efectuar els cicles de recuit necessaris per eliminar tensions internes. Posteriorment, la peça es va transportar des dels Estats Units fins al Regne Unit i es va hissar fins a la desena planta, on es va col·locar sobre els recolzaments definitius amb toleràncies mil·limètriques, culminant una de les operacions de muntatge més singulars de l'enginyeria estructural recent.
