De les primeres lectures sobre el gran incendi de Chicago de 1871 sorprèn la simplicitat de l’origen dels fets en comparació a la magnitud de la catàstrofe, així com les derivades posteriors econòmiques, socials, urbanes que va generar.
La ràpida recuperació i el creixement posterior de la ciutat, va situar-la al capdavant dels EEUU, dominant un immens territori al seu entorn ric en sols i abundant aigua, el “corn belt”. Aquesta impressionant reacció a la tragèdia, va alterar l’equilibri econòmic i social de la ciutat i d’alguns estats del país, alhora que va arribar al tot el planeta.
Sembla doncs inversemblant que aquella innocent vaqueta, en fer caure un quinqué, fora la causant d’aquella transformació, malgrat que sigui la història oficial que ha quedat. No obstant, “una vegada més demane que se m’entenga bé!.’Aclarir’ no és ‘justificar’. ‘Entendre’ no és pas ‘excusar’ “ (Vilar, 1992, pàgina 123).
L’origen de Chicago abans de l’incendi, a principis del segle XIX, situada a l’oest del llac Michigan, és conseqüència de l’arrelament d’un assentament comercial, dominant una extensa zona del centre nord dels EEUU, rica en recursos naturals, quasi despoblada.
La transformació territorial implementada a través del sistema de colonització d’aquestes terres guanyades als nadius americans, després del tractat de Greenville al 1795, forma part de la història del capitalisme nord-americà. El sistema va consistir en el traçat d’una infinita quadricula de parcel.les quadrades de 50 acres on s’hi assentava una família. La malla va situar un agricultor lliure i en competència econòmica d’una manera extensiva en bona part del país. Així s’evitava el latifundisme, la proletarització i com explica Josep Fontana, “l’enclosure” britànic va portar a milers de camperols a abandonar el cultiu de llurs terres (Fontana, 2018, Pàgina 51).
La colonització agrícola també va provocar la substitució demogràfica de la població nadiua americana, així com la transformació del paisatge de les verdes praderes i boscos des dels Apalatxes fins més enllà del Mississippí, sembrant blat de moro arreu. El gra també va servir per alimentar una important industria ramadera.
La seva excel.lent localització permetia el transport de mercaderies a través dels llacs als ports de l’est i mitjançant el Mississipí cap al sud. Però segurament no era suficient per la capacitat productiva d’aquest immens graner, de manera que, a mitjans del XIX l’aparició del ferrocarril va accelerar el transport de mercaderies fins a ports com Baltimore, a través de diverses noves línies.
Tanmateix, el ferrocarril va fer desenvolupar nuclis industrials, com Detroit o Pittsburgh, al voltant de la industria de l’acer gràcies a l’existència propera de mines de carbó, la matèria prima.
La producció agrícola del centre dels Estats Units, arribava doncs a Europa amb una gran facilitat, per terra amb el ferrocarril i per mar amb els vapors. Es així com EEUU va “inundar” Europa de productes, fent caure aquest sector i portant a milions d’habitants a marxar, provocant una gran onada d’emigració transatlàntica de tornada.
El cas de Chicago de finals del s. XIX n’és doncs un clar exemple d’un món ja interconnectat on les situacions de les agricultures locals estan influenciades per factors llunyans (Fontana, 2007, pàgina 3).
Les dades demogràfiques posen de manifest aquesta gran transformació de la ciutat, que passà dels 30.000 habitants al 1850, a sobrepassar el milió i set-cents mil en arribar al segle XX, en poc més de 50 anys. A mig camí, la ciutat comptava amb 300 mil habitants durant l’incendi.
Si bé la catàstrofe va causar nombroses pèrdues materials -aproximadament un terç dels edificis van ser destruïts- i unes 400 víctimes mortals, va ser un punt d’inflexió en la seva història. Calia doncs mà d’obra per la reconstrucció i per poder explotar al màxim el potencial econòmic d’aquest ric territori, i l’emigració europea ho va facilitar.
En la correlació de fets i llurs conseqüències, existeixen algunes contradiccions entorn a l’incendi que no deixen de sorprendre. El fet que Chicago, ciutat poc densa i molt extensa, l’agafés per sorpresa un incendi tant colossal i aquest es propagués d’una manera tan ràpida, en una ciutat tecnològicament molt avançada, on es permetien el luxe i la capacitat tècnica d’aixecar i desplaçar edificis existents de pedra. “In 1856 the Town Hall authorities gave their approval to plan to build a new sanitary system and its channel and to take the street level up. It suppossed to transform the building’s old ground floor into a basement or even literally remove the buildings. Teams of enginyeers worked whith mechanical jacks, and even hydraulic ones at the end, to lift somewhat five square lilometres of city, inlcuding whole lots of bricks and Stone buildings, over almost 20 year” (Iglesias Sanz, 2018, pàgina 1).
Malgrat tots aquests avenços tecnològics i ja en plena industrialització de l’acer, aquest material va emergir com la gran esperança contra el foc, però els edificis d’acer col·lapsaven més ràpidament que els de fusta, és per això que el foc, una dècada després, encara era un problema no resolt (Rossell, 2002, Pàgina 51).
La gran reconstrucció de la ciutat destruïda deixant a 100 mil persones sense llar, es va realitzar únicament amb aportacions i donacions pròpies dels mateixos ciutadans sense l’ajut de l’Estat d’Illinois o del Govern Federal, mostra evident dels grans recursos que generava la seva pròpia economia. “At the time of the Chicago Fire, there was no federal funding administered for aid efforts, no procedural precedent to follow, and no bureau analogous to the Federal Emergency Management Agency to administer aid. This allows for a unique look at how a bottom-up process emerges within a context of local governments, voluntary associations, and market actors, thereby undermining arguments supporting the need for an overarching federal relief and recovery authority” (Skarbek, 2014, pàgina 157).
L’aparició de “l’Escola de Chicago” posterior, va fer néixer els gratacels, tipologia que augmentava altures i densitats en una ciutat sense límits, doncs amb una petita porció de terreny la plusvàlua obtinguda era màxima, especialment si el terreny era agrícola i malmès per l’incendi. Aquesta tipologia, a més, accentua les dificultats de lluita contra el foc i l’evacuació, la qual cosa és contradictòria.
Possiblement aquest benefici va permetre obtenir els recursos necessaris per a la transformació que vindria a posteriori. Qui sap, si darrera d’aquest gran incendi, no hi havia una gegantina especulació immobiliària, fonamentada des d’abaix, amb el creixement de la població provocat per la pròpia dinàmica econòmica.
Mai podrem saber l’origen real d’aquest fet històric, però si queda provat que Chicago a partir de l’incendi, va generar una gran transformació, i qui sap si el foc va ser l’oportunitat casual o volguda.
(Treball realitzat per David Lladó i Porta en el grau de "Història, Geografia i Història de l'Art" de la UOC. Assignatura d'Introducció a la Història)
FONTANA, Josep. Història local i història. 2007. [article en línia] [Data de consulta: 2 de febrer de 2020]
FONTANA, Josep. Capitalisme i Democràacia 1756-1848. 2018. Barcelona. Edicions 62. ISBN 978-84-18572-01-2
IGLESIAS SANZ, CARLOS M. Chicago. City of Overlappings. 2018. Biblioteca Digital de la Universidad CEU-San Pablo
ROSSELL, Jaume. Guastavino CO. (1885-1962). Catalogue of Works in Catalonia and America. 2002. Barcelona. COAC, Actar Edicions. ISBN 84-88258-65-8
SKARBEK, Emily C. The Chicago Fire of 1871: a bottom-up approach to disaster relief. 2014. Springer Science+Business Media New York. [article en línia publicat abril 2014].
VILAR, Pierre. Pensar històricament. Reflexions d’un historiador. 1992. València, PUV
