L'edifici del Panteó d'Agripa, situat a Roma, planteja una qüestió fonamental en la història de l'art i, especialment, en l'arquitectura: són les idees conceptuals les que impulsen les innovacions tècniques o són les possibilitats tècniques les que permeten noves formes d'expressió? Al llarg del temps, la relació entre art i tècnica ha evolucionat segons el context cultural i tecnològic de cada època.
El Panteó és una obra mestra amb un objectiu simbòlic clar: establir una connexió entre el món terrenal i el diví a través de la representació d'una esfera perfecta. Aquesta forma, de dimensions colossals, es materialitza gràcies a una cúpula sense precedents en l'arquitectura antiga i insuperada durant segles. La seva realització va ser possible mitjançant el desenvolupament de tècniques estructurals i constructives innovadores, i un ús avançat de nous materials. Aquestes solucions permeten que l'edifici transcendeixi la funcionalitat i esdevingui un símbol d'harmonia còsmica i de la relació entre els humans i les divinitats celestes.
Un dels aspectes més destacables del Panteó és el disseny estructural de la seva cúpula. Aquesta presenta una reducció progressiva del gruix de la secció, que passa dels 6 metres a la base a només 1,2 metres al voltant de l’òcul. Aquesta solució permet reduir el pes propi de l'estructura sense comprometre la resistència, mantenint l'equilibri geomètric que simbolitza el cel. La cúpula, a més, està coronada per un òcul central obert, eliminant el pes, que actua com una font de llum natural i simbolitza l’astre sol, situat al centre de l'Univers.
També cal destacar les solucions constructives que optimitzen la densitat i la disposició dels materials dins l’edifici. A la base s’utilitza travertí, un material més pesant, mentre que a les capes superiors s’empren materials més lleugers, com la tova i la pumicita. Aquesta estratificació intel·ligent redueix les càrregues en les parts altes de l’estructura, assegurant-ne l’estabilitat global i reforçant-ne la monumentalitat simbòlica.
Un altre avenç fonamental està en els materials, amb la introducció del formigó romà, format per calç, aigua i diversos àrids. Aquest material va permetre crear formes i dimensions fins aleshores inèdites. La cúpula presenta cinc filades de vint-i-vuit cassetons que, a banda de reduir el pes, actuen com a nervis de compressió, optimitzant-ne l’eficiència estructural. Aquestes cinc filades, a més, tenen un simbolisme clar: representen els cinc planetes coneguts en l'època antiga dins l'esfera celestial abans esmentada.
Els contraforts integrats a les capelles de la base són un altre exemple d'innovació tècnica. Aquestes estructures ajuden a absorbir els esforços horitzontals provocats per la cúpula, alhora que defineixen els espais de culte dedicats a les divinitats. Aquesta integració simbòlica, funcional i estructural demostra l’excel·lent domini arquitectònic dels romans, que aconseguiren un equilibri entre lleugeresa, resistència i estabilitat.
La durabilitat del Panteó, que no ha patit deficiències estructurals o constructives significatives al llarg dels segles, és un testimoni de la precisió tècnica aplicada en la seva construcció. Estudis com els realitzats per la Jutland Archaeological Society, o els càlculs estructurals amb elements finits de Mark i Hutchinson (1986) i Morer i Goñi (2008), han confirmat aquesta resistència al pas del temps.
El Panteó es constitueix com una obra mestra d'arquitectura en la qual es conjuguen la funció religiosa, la grandesa política i el simbolisme còsmic, tot això a través de la forma, gràcies als avenços tècnics i tecnològics de l'època. Aquesta construcció ha perdurat com un testimoni excepcional de l’harmonia entre art, tècnica i ideologia, reflectint els valors i la visió de Roma. Tanmateix, sense aquest desenvolupament arquitectònic, no s'hauria pogut materialitzar la relació simbòlica de l’Imperi romà amb l’univers ni la reafirmació del seu poder.
