Triar el millor edifici de New York no és fàcil, n’hi han tants i de tant bons... Però un dels més interessants és el Guggenheim de Frank Lloyd Wright
Quan Wright rep l’encàrrec per fer la Modern Gallery al 1943 de Solomon R. Guggenheim i la baronessa Hilla Rebay, la proposta és fer un temple a la “pintura no-objectiva”, per apropar al gran públic a aquests tipus d’obres d’art.
Anys abans, Wright ja havia aconseguit que l’edifici de la Johnson Wax de Wisconsin fos considerat com un “temple del treball”, una de les seves obres més importants.
Així doncs dissenyar el Guggenheim com un temple per l’art abstracte comportaria també l’utilització de la llum natural, d’igual manera que la llum és important en les catedrals gòtiques.
La utilització d’una lluerna central, amb un especejament semblant a una rosassa no és casual, fins i tot encara que aquesta tingui força semblança a la dels Museus Vaticans, evident font d’inspiració.
La rampa helicoidal del Guggenheim està formada per una superfície generada entre 2 directrius corbes, la formada per la intersecció de l’espiral interior d’un con amb un vèrtex en la part superior i l’espiral exterior d’un con invertit. Així doncs aquesta al·legoria és una clara al·lusió a les obres que s’hi exposen, eminentment geomètriques.
Wright era un amant de l’arquitectura xinesa i també persa, així que no va perdre l’oportunitat de projectar un zigurat invertit o com ell en dia un “tarugiz”, construccions amb formes geomètriques per excel.lència.
Wright utilitza el formigó armat com a material modelable que permet resoldre organtizar una arquitectura més orgànica. La utilització d’aquest material en el voladiu de la rampa continua, permet estendre l’arquitectura cap al seu entorn, sense pilars.
D’igual manera que en la casa Fallingwater els voladius de formigó armat, sense pilars, permeten barrejar natura amb arquitectura en perfecta conjunció, en el Guggenheim la barreja serà entre l’art i l’arquitectura, amb l’observador com a protagonista .
No es pot parlar del Guggenheim sense parlar de l’enginyer Polivka qui va ser qui va donar contingut tècnic a les intuïcions projectuals de Wright, generant un volum exterior per contrapesar la rampa autoportant, definint la imatge exterior que del museu tenim i plantejant una barana massissa -també estructural- per rigiditzar el voladiu, com les ales dels avions avui en dia, amb les puntes doblegades.
I com aconsegueix l’espectador gaudir de l’espai i de l’art?. Doncs a través d’una rampa, que senzillament permet mitjançant la llei de la gravetat i llur pendent continua, seguir un recorregut descendent, còmode, dinàmic, amb diversos punts de vista a curt, mig i llarg termini, en moviment, facilitant diversos punts de vista de l’art que s’hi exposa.
Estem doncs davant d’un edifici que es dissenya des del punt de vista de l’espectador, no de l’autor o de l’obra d’art com d’altres museus, per tal de que aquest gaudeixi de diverses visions amb facilitat.
Així doncs, ja ho sabeu, si un dia aneu al Guggenheim aquest es visita de dalt abaix, sempre.
