El Camp Nou es troba en un moment de transició històrica, no només esportiva sinó també arquitectònica i estructural. El pas de l’estadi projectat per Francesc Mitjans a mitjan segle XX cap al nou estadi del segle XXI permet llegir amb claredat l’evolució dels sistemes constructius, de la manera d’entendre l’estructura i de la relació entre arquitectura, enginyeria i espectacle esportiu.
L’any 1954, Francesc Mitjans va rebre l’encàrrec de projectar el nou estadi del Futbol Club Barcelona. Arquitecte reconegut i amb una àmplia trajectòria professional, Mitjans va abordar el projecte amb un rigor metodològic poc habitual en aquell moment. Abans de definir la proposta, va iniciar un viatge d’estudi pels principals estadis europeus -París, Roma, Londres, Zuric, Hèlsinki- analitzant solucions, geometries i sistemes de graderia. D’aquests viatges en destacava sovint allò que funcionava i allò que no, fins que una visita posterior a Maracaná va acabar de consolidar la idea d’un estadi de gran escala i caràcter monumental. Tot i rebutjar el seu traçat excessivament ovalat, que allunyava part del públic del terreny de joc, Mitjans va assumir-ne la dimensió i l’ambició com a referents.
De retorn a Barcelona, es va optar per ampliar el programa inicial i augmentar considerablement la capacitat prevista, fet que va comportar l’adquisició de més sòl i una forta tensió econòmica per al club durant dècades. El projecte definitiu, desenvolupat conjuntament amb Josep Soteras Mauri i Lorenzo García-Barbón, va donar lloc a un estadi per a prop de 100.000 espectadors, ampliable i amb una imatge rotunda, convertint-se en una de les grans obres de l’arquitectura esportiva europea del moment.
En aquest projecte, la contribució de Josep Soteras va ser especialment rellevant en la definició geomètrica de les graderies. Soteras havia projectat pocs anys abans la tribuna principal de l’antic camp de Sarrià, una obra innovadora per la seva geometria ovalada i per l’excel·lent visibilitat des de qualsevol punt. Aquella solució, basada en una relació molt precisa entre pendent, distància i camp visual, es va traslladar posteriorment al Camp Nou, aquesta vegada desplegada en 360 graus. D’aquesta manera, el Camp Nou incorporava una lògica geomètrica provinent de Sarrià, evidenciant que, des del punt de vista arquitectònic, la rivalitat esportiva quedava en un segon pla.
Durant més de mig segle, la imatge de l’estadi ha estat definida per aquesta graderia contínua i per la coberta de la tribuna principal, una estructura clara i directa, lleugera i contrapesada per la façana de la tribuna. Tanmateix, el nou Camp Nou abandona definitivament aquesta lògica per adoptar un sistema estructural radicalment diferent.
La futura coberta es concep com una gran estructura atirantada basada en dues anelles d’acer de geometria ovalada: una anella interior, situada inicialment a nivell de la gespa, i una anella exterior, col·locada des del primer moment a la cota superior de la tercera graderia. Ambdues anelles quedaran connectades mitjançant tirants d’acer trenat de gran diàmetre, que treballaran íntegrament a tracció. El procés constructiu és especialment singular: l’anella interior s’elevarà progressivament mitjançant la posada en tensió simultània i equilibrada de tots els tirants, fins a quedar suspesa sobre l’estadi en la seva posició definitiva.
Des del punt de vista estructural, el sistema es pot entendre com una roda de bicicleta de dimensions excepcionals. A diferència d’una roda convencional, on només els radis superiors treballen realment a tracció, en aquest cas tots els tirants participen simultàniament en l’equilibri del sistema, generant un comportament molt més homogeni i estable. Aquest tipus de solució deriva directament dels treballs pioners de Frei Otto i Jörg Schlaich, especialment de les cobertes tensades de l’Anella Olímpica de Múnic dels Jocs de 1972, un referent absolut en l’enginyeria estructural contemporània.
Tot i que existeixen altres estadis amb sistemes similars, com el Wanda Metropolitano de Madrid, l’Estadi de la Cartuja de Sevilla o, parcialment, San Mamés a Bilbao, la diferència fonamental del Camp Nou rau en la seva escala. La coberta projectada serà, un cop executada, la coberta atirantada més gran del món construïda fins ara.
Malgrat la seva aparença contemporània, aquest sistema no és tan nou com podria semblar. Ja a principis del segle XX, Antoni Gaudí va utilitzar una estructura clarament assimilable a una roda de bicicleta atirantada a la Pedrera, cap a l’any 1906. Encara avui, al soterrani de l’edifici, es pot observar aquesta solució estructural exemplar, avançada al seu temps i d’una claredat conceptual extraordinària.
El pas de la coberta de tribuna del Camp Nou original a la nova coberta atirantada sintetitza, així, més de cent anys d’evolució arquitectònica i estructural. Del formigó a l’acer, de la tribuna clàssica a la lleugeresa estructural d’una roda de bicicleta de gran escala, una transformació que mostra com l’arquitectura dels estadis continua sent un camp privilegiat per entendre la relació entre tècnica, espai i emoció col·lectiva.
