Avui he tornat una cop més del CaixaFòrum, un edifici que em segueix les passes professionalment des de fa més de dotze anys. Curiós l’encàrrec que rebut recentment de participar en la col.locació de l’Elefant Dret de Barceló davant del CaixaFòrum, segurament la feina més divertida que he fet mai. Just avui que hem donat per finalitzada l’obra amb la retirada del “bitxo”, per casualitat he parlat amb en Paulino Vicente i en Robert Brufau, el meu mestre en la rehabilitació d’edificis, i dues de les persones que em van acompanyar en aquella aventura, i per les quals sento un profund respecte personal i professional. A vegades la vida et fa viure unes casualitats que costa d’entendre però que, senzillament, passen.
Encara m’enrecordo perfectament quan l’any 97′ en Robert em va demanar si volia participar en el projecte de rehabilitar l’antiga fàbrica de Can Casaramona d’en Josep Puig i Cadafalch. ‘Seran tres mesos’ -em va dir- que es van convertir en quatre intensos anys. Aquell mateix any vaig començar unes col.laboracions puntuals amb Robert Brufau i Associats que es va convertir en una feina de sis anys i que em van portar a ser soci de l’empresa.
Recordo perfectament també el dia que vaig entrar a Can Casaramona per primer cop i que em va presentar als Project Managers de l’obra -en Marçal Roig i els seus nois- com l’especialista en rehabilitació del despatx quan no portava gaire més de dos o tres mesos treballant amb ell. Ara que han passat molts anys, com els secrets de la CIA, ho puc desclassificar. Alguna cosa hauria vist per confiar tant en mi, deixar aquell projecte en les meves mans i fer-me participar en el millor encàrrec del despatx d’aquell moment. No cal dir que em sentia un privilegiat, un home amb sort, si be allò em va comportar més d’un problema amb algun company que, segurament, havia fet més mèrits i disposava de més coneixements que jo. Però en Robert em va triar a mi, suposo perquè necessitava un tot terreny que sabés capejar totes les situacions d’una obra tant complexa, algú que pogués amorteïr tots els cops, un arquitecte amb ganes d’aprendre en definitiva. Sempre li estaré molt agraït.
El CaixaFòrum a més te un significat molt gran a nivell personal, doncs la nit que estàvem imprimint els primers plànols, va néixer l’Adrià. La Carmen, la meva dona em va trucar a les dues tot dient que havia trencat aigües i va ser en Paulino qui, finalment, els va lliurar l’endemà. Per acabar-ho d’arrodonir, el matí després de la festa d’inauguració del centre, quatre anys més tard, va néixer la Mireia. Així doncs, Casaramona i Puig i Cadafalch estaran lligats a mi per sempre. Encara no se com no els hi he posat Josep i Ramona als meus fills.
Quan en Robert em va comentar que faríem un soterrani sota l’edifici amb un enginyós sistema de sustentació amb micropilots, em vaig preguntar més d’un cop perquè m’havia posat en aquell jardí. Allò que hem vist a la plaça de les Arenes recentment, ho varem experimentar i amb èxit, a Can Casaramona. Calia construir un soterrani sense tocar l’edifici originari, mitjançant la col.locació de nous pilars i excavar un nivell per sota. Va ser molt interessant passejar-se per l’edifici mirant els fonaments allà penjats i aguantats per un entramat de bigues metàl.liques. L’Antonio Vega, l’aparellador sevillà sempre em deia: David, tu no estàs acojonao?. Jo la veritat no ho estava i així li deia tot xul.lejant, però més aviat el que estava era fascinat.
No cal dir que el risc era molt gran, ja que comportava aguantar aquell edifici amb uns quatre-cents micropilots de quinze centímetres de diàmetre i de sis a set metres d’alçària cadascun, i l’edifici d’en Puig era una fàbrica, per tant una edificació senzilla i molt malmesa pels temps. Per tant les primeres tasques es van adreçar a millorar la construcció original, reforçant les parets de maons, les voltes de canó i els pilars de fossa. Va ser en aquest moment quan varem descobrir algunes joies de l’edifici modernista, com els arcs en la fonamentació, les voltes de quatre punts en l’actual Mediateca, o l’escala de cargol en una de les torres. Tot plegat una meravella que em va acostar al mestre Puig i Cadafalch.
La primera part de les obres, amb les que varem restaurar l’edifici i generar el soterrani es van aturar per a l’exposició del cent anys del Barça, l’any 99, i ens va donar un respir per veure les coses en perspectiva i treballar en altres projectes no menys difícils com l’Hotel Oriente, l’Hotel Neri o l’edifici de l’Annunciata de Montserrat, l’actual auditori Puig i Cadafalch. En aquells moments, després d’aquell màster intensiu, ja m’acostava al qualificatiu d’en Robert quan em va presentar.
En poc temps més van aparèixer a escena els japonesos. La Caixa s’havia gastat molts diners i l’edifici havia passat desapercebut pels barcelonins. Començava l’època dels arquitectes mediàtics i, l’Arata Isozaki n’era un d’ells. Tanmateix, l’arquitecte sevillà no acabava de convèncer a ningú.
Si en la primera fase de l’obra l’arquitecte autor del projecte va ser Roberto Luna, en la segona hi va entrar amb força i protagonisme el nipó Arata Isozaki i el seu equip encapçalat per l’arquitecte i bon amic Toshiake Tange. Segurament no hi han dos pobles més diferents al món que els andalusos i els japonesos, i jo vaig haver d’entendre’m amb tots dos.
Dels japonesos en guardo bons records i sobretot l’aprenentatge dels seus mètodes de treball, la consistència de les seves idees i la precisió de les seves línies. Sempre intentàvem adaptar les seves idees a la manera de treballar i construir d’aquí. Quan ja els teníem convençuts ens deien que s’ho pensarein i l’endemà ens confirmaven la negativa a les nostres propostes, per molt bones i ingenioses que fossin. Això passava sovint, vull dir, quasi sempre. Per a ells era conviccióen el que creien però per a la propietat era tossuderia molt cara. Jo vaig tenir un paper tècnic destacat, no cal dir-ho, però a voltes, semblava més un intèrpret o mediador, no tan per traduir l’idioma o la voluntat projectual sinó per arribar a un punt mig entre les idees d’uns i la manera de ser dels altres.
Tinc molt present el viatge que varem fer a Cabra, a la província de Còrdova, per triar les pedres blanques de l’accés. Varem sortir molt dora de Barcelona, en Manuel Barcina de la constructora Comsa, en Toshiake Tange d’Isozaki i jo mateix, representant a Robert Brufau. Crec que algú més d’aquí, però no ho recordo be, potser l’Antoni Quintana de Sumasa o en Marçal Roig com a project manager. El cas és que ens van rebre molt be i ens van portar a prendre tapes i finos només arribar. Portàvem més de cinc hores allà i no havíem vist ni mitja pedra, el nostre objectiu principal, i l’avió de tornada sortia en tres hores. Encara recordo la cara desencaixada dels barcelonins i en Tange quan ens van treure un planing fet amb llàpis en un paper de llibreta d’espiral, amb tres barres: ‘extracción, transporte y colocación’. El més curiós del cas es que varen complir amb allò que deia aquell paper, algrat tot. Jo crec que varem anar allà a menjar i sempre he pensat que en una altra vida voldré ser andalús sense cap mena de dubte.
Són moltes coses les que vaig viure i aprendre en aquells dies és per això que amb motiu de l’Elefant Dret que m’ha portat a tornar de nou al “meu” edifici he volgut rememorar aquells dies tant interessants. De fet, hi entro sovint, com aquell pare que va a visitar als seus fills de tant en tant. Quan hi vaig, ho reviso tot, que estigui en ordre i en bon estat, una mica obsesivament.
Però segurament el millor d’allò, més enllà del que vaig aprendre va ser haver conegut i compartit un temps amb bons companys i professionals, qui sap si els millors. Sempre estaré agraït d’haver conegut en Marçal Roig, Francisco Asarta, Antoni Quintana, Toshiake Tange, Manuel Barcina, Joan Cella, Xavier Viola, Josep Lluís Escobedo, Ramon Cisa, Rafa Vall, Tagahashi i, com no, en Paulino Vicente i en Robert Brufau. Segurament em deixo algú, però aquests són els que em venen al cap ara mateix.
Quan acabes una obra marxes sense mirar enrera i moltes vegades no tornes a coincidir mai més amb ningú. Curiós és el cas de Casaramona, doncs he coincidit amb molts d’ells en altres ocasions i guardo bona amistat amb gairebé tots.
